viernes, 13 de febrero de 2015

Avui fa 14 anys

Avui fa 8 anys, quan encara escrivia molt en aquest bloc que ara tinc tan oblidat, vaig escriure-hi una entrada amb el títol "Avui fa 6 anys", que deia:

"Avui fa 6 anys em va canviar la vida
Avui fa 6 anys es va acabar el dormir fins el migdia
Avui fa 6 anys vaig plorar d’emoció
Avui fa 6 anys va començar una nova etapa
Avui fa 6 anys vaig perdre-li el fil a la cartelera de cinema
Avui fa 6 anys vaig sentir com una vida pot dependre de tu
Avui fa 6 anys em punxaven i no em treien sang
Avui fa 6 anys que la meva música només l’escolto de nit
Avui fa 6 anys sentí el calor i la fragilitat a les mans
Avui fa 6 anys la vida de a 2 va esdevenir vida de a 3
Avui fa 6 anys va néixer en Víctor
En Víctor avui fa 6 anys i la meva vida fa 6 anys que és millor
"


Han passat vuit anys des d'aleshores:


Vuit anys en què la vida ha seguit canviant

Vuit anys en què he pogut dormir més, tot i que no fins al migdia
Vuit anys en què he plorat més d'una vegada, fos per emoció, fos per bons moments o per moments dolents
Vuit anys en què les etapes de la vida s'han anat succeïnt
Vuit anys en què he seguit sense anar massa al cinema
Vuit anys en què he seguit sentint que hi ha vides que he de cuidar
Vuit anys en què m'han punxat i sí que m'han tret sang
Vuit anys en què la música l'he passat a escoltar amb un ipod i auriculars
Vuit anys en què, malgrat la fortalesa aparent, la fragilitat he seguit sentint-la
Vuit anys en què, en la vida de a 4, hem anat trampejant i ens n'hem anat sortint
Vuit anys que fa que en va fer sis que havia nascut en Víctor
Vuit anys fa que, sumats als sis d'aleshores, la meva vida ha esdevingut millor.

Avui en Víctor fa 14 anys i la meva vida fa 14 anys que és millor!






Creative Commons License

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

martes, 1 de mayo de 2012

Article que he publicat juntament amb en Xavier Urios a la Revista Catalana de Dret Públic sobre el Cos d'Advocacia de la Generalitat

A l'edició electrònica de la Revista Catalana de Dret Públic he publicat, juntament amb en Xavier Urios, un article sobre el Cos d'Advocacia de la Generalitat.

Aquest article és la primera aproximació doctrinal que s'efectua en relació al Cos d'Advocacia de la Generalitat, i ofereix una visió històrica i també actual d'aquest cos funcionarial, alhora que efectua un seguit de reflexions sobre diversos aspectes d'interès en relació al mateix, com ara les notes característiques comunes als cossos de representació i defensa jurídica de les administracions autonòmiques, la posició de l'advocat públic en relació amb la institució a la que defensa i representa, l'externalització de serveis jurídics o la signatura de convenis d'assistència jurídica d'ens públics vinculats.

Aquí teniu un enllaç a aquest article de la Revista Catalana de Dret Públic, i també un enllaç al sumari de la revista.



Que el disfruteu!


Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

miércoles, 9 de noviembre de 2011

Menjar-se el món

Amb en Ramon Iglesias ens vam menjar el món fa uns dies al Celler de Can Roca, de la ma dels germans Roca, en Joan, en Jordi i en Josep, i d'allà en va sortir el comentari que en Ramon ha penjat al seu bloc, on he tingut el gust i el plaer de posar-hi el meu granet de sorra explicant el maridatge de vins que va acompanyar el menú.

Us deixo l'enllaç, segur que només de veure'n les fotografies ja us entrarà la gana, però si llegiu el que hi diu no sé si us resistireu a la temptació de menjar-vos la pantalla.

Ramon Iglesias: Menjar-se el món

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

Etiquetas: , ,

jueves, 11 de agosto de 2011

Despertar a la Toscana


Són una mica més de les set del matí. L’aire es respira net, el cel blau llueix i un vent lleuger sacseja amunt i avall les branques de les oliveres que veig per la petita finestra que il·lumina la taula, taula de cuina i taula de menjador alhora dins d’aquest molí d’oli restaurat i reconvertit en amable casa envoltada de vinyes i oliveres. El silenci a aquesta hora és absolut, a banda que tothom dorm, és clar, però fora no se sent res, potser com a molt comença l’ul·lular d’una puput que cada matí, poc abans de les vuit, va despertant el dia.

Matinar té el seu premi, el silenci, veure el sol sortir per damunt les suaus corbes de les muntanyes de Castellina, sentir l’aire suau que entra per la finestra, esmorzar un parell de cafès amb unes llesques del pa toscà, sense sal, que tant em va sorprendre l’estiu passat, amanit amb mantega i mel...

Ahir era la nit de Sant Llorenç, i per celebrar-ho, algunes petites ciutats toscanes muntaven el Calice sulle Stelle, un generós tast de vins, gairebé tots de petits productors del Chianti, una mica de música de jazz i un cel ple d’estels, no tan fosc com hagués estat desitjable per observar la pluja d’estels per culpa d’una lluna gairebé plena que surava brillant i que posava el seu toc de llum a una nit amb encant. El lloc escollit per al nostre Calice sulle Stelle va ser Poggibonsi, el més proper de tots, i allà, dalt de la Fortezza, al pati d’armes, s’exposaven més d’una quarantena de productors del sagrat i sagnant licor que ofereix aquesta terra del cor de la Toscana. Ataviats amb un saquet penjat del coll, especialment dissenyat per encabir-hi la copa de tast, vam anar provant alguns dels vins, alguns coneguts, d’altres una mica a cegues. Amb prudència, però, després s’havia de tornar a casa, i encara que només fossin set quilòmetres, no era qüestió d’acabar tastant directament el raïm amb el cotxe entre les vinyes. Això sí, la policia estava per vigilar les entrades i sortides de cotxes de les explanades de la Fortezza, per fer fluir el trànsit, no per enxampar a traició conductors amb un petit excés de chianti a la sang, que per això som en terra de vins i regeix aquell pacte no escrit de no matar la gallina dels ous d’or.

Aquest estiu el paissatge toscà és, si és que és possible, encara més bonic que ara fa un any. El sol acompanya, la fresca del matí i el vespre també, i tot i que el migdia és calurós, les ombres són ombres i, sota les oliveres del voltant de la piscina que desborda sobre la vall d’Elsa, passen d’allò millor les hores més feixugues del dia. Això sí, molts dies ens movem; els encants d’aquesta terra conviden a fer-ho dia sí i dia també, tot i que en el nostre cas fem alguna excepció perquè els petits de la casa reclamen la seva dosi de piscina i joc lliure.

I és que és tan fàcil trobar excuses aquí per prendre el cotxe i fer uns pocs quilòmetres per gaudir de tantes coses boniques, per omplir la vista i els sentits de paissatges que tot i semblar iguals són sempre diferents, combinacions impossibles de vinyes bén alineades, camps d’oliveres perfectament arrenglerades, fileres de xipresos que delimiten terres i vessants i boscos espessos de verds foscos, tot plegat disposat sobre un terreny ondulat, que no arriba a ser muntanyós, més bé és sinuós. Carreteres estretes, que no alteren el paissatge, per anar-les fent a poc a poc, sense pressa, mirant a costat i costat la successió de vinyes, oliveres, xipressos i boscos, tota la gama de verds imaginables....aquí al Chianti la Toscana és verda, i contrasta amb les games de marrons que envolten Volterra o Montepulciano.

I menjar, bon menjar, i beure, bon beure. Grans costelles de vedella fetes a la brasa que es desfan com a mantega -la Bistecca alla Fiorentina, que li diuen aquí- formatges pecorinos, embotits de cinta senese o cinghiale, tomàquets de tota mena, forma i color, tomàquets amb gust de tomàquet d’aquells que fa anys que no trobo per Barcelona, amanits amb alfàbrega fresca o amb branques de romaní que inunden els jardins. I vi, molt de vi, vi de tota mena, alguns amb criança en fusta i d’altres sense, alguns amb riserva i altres sense, però gairebé tots amb el denominador comú de la Sangiovese, la vinya que és la senyal d’identitat de la Toscana vinícola i que ofereix uns vins característics, d’alta acidesa i verticalitat, i que netegen el gust entre bocí i bocí de bistecca o de cinghiale.

Firenze i Siena encara ens esperen, la primera per revisitar-la i repassejar-la, la segona per a tornar a gaudir del Palio de l’Assunta, el d’agost, amb les festes de les seves contrades. I procurarem tastar indrets encara mai vistos, com Arezzo, Cortona, Montepulciano o Montalcino, que segur que ens agraden tant com la medieval Volterra, descoberta aquest estiu.

Mentretant, la puput ha intensificat el seu cant, el sol està ja més alt, i els petits sorolls quotidians comencen a envair la casa....serà qüestió de moure’s, el Campanille i el Duomo florentí ens esperen avui. Ah, i també el Mercato Centrale, no es pot veure ni concebre la Toscana sense el menjar i el beure... quin Chianti Classico tastarem avui?


Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

sábado, 8 de enero de 2011

En Màrius Serra, al diari ARA d'avui: després de la mort d'en Llullu, "ara tot és més fàcil, quina merda"

Al suplement "Criatures" del diari ARA d'avui dissabte 8 de gener, entrevisten en Màrius Serra. En Màrius explica la mort del seu fill Llullu, el sentiment envers la mateixa, la reacció de la seva altra filla, petits detalls de com ho va afrontar la família... A vosaltres no sé que us passarà, però a mi se m'ha posat la pell de gallina i se m'ha fet un nus a la gola. Us la transcric, perquè no està en la web, i ho faig sabent que segurament contravinc alguns drets de propietat intel·lectual, però crec que val la pena compartir-la:


Màrius Serra
“Ara tot és més fàcil, quina merda”
Màrius Serra és escriptor, enigmista, autor de Verbàlia 2.0 i pare de la Carla (15) i del Lluís, que patia una paràlisi cerebral severa i va morir l’estiu del 2009, als nou anys. Viuen a Horta, el seu barri, en una casa on solia mandrejar un gran conill australià que ara és enterrat al pati.
FRANCESC ORTEU


El Llullu va morir al bar La Vitamínica d’Horta, on esmorzo cada matí des de fa vint anys. Cada dia m’assec a la mateixa taula. Allà va morir.

I aquest matí també hi has esmorzat?
Sí. Em va costar tornar-hi, però vaig fer el cor fort. Havíem quedat amb gent que havia organitzat el concert solidari i va patir una aturada respiratòria. Va morir als braços de sa mare. Millor així que en un ambient mèdic, envoltats de senyors amb bata.

Malauradament, era un final imaginable.
Les seves pluridiscapacitats comportaven problemes de mobilitat, respiratoris i de tota mena. Sabíem que la seva esperança de vida era menor, però pel fet d’estar anunciat no deixa de ser un malson. Va ser el pitjor moment de la meva vida.

Ho dius i, de seguit, em tornes a somriure.
És el final d’una història, però passa que, acte seguit, s’obre el gran miracle que és el record.

Has vist morir un fill i has vist com una filla veia morir un germà.
La Carla era qui tenia la màxima connexió amb el Lluís. Fa anys, quan ella era petita, es va crear una situ- ació que ens va preocupar perquè va començar a dir que el Llullu i ella parlaven. D’entrada, vam creure que allò havia creat una mena d’amic imaginari. De fet, a casa sempre havíem donat al Llullu una presència que realment ell no tenia. Dèiem que pensava tal cosa o en deia tal altra, com una broma. Però la nena ho va començar a afirmar. Llavors vaig recórrer a la teoria literària.

Què li vas explicar?
La diferència entre un conte i una història. Jo no he estat mai d’explicar contes i, en canvi, la Carla sempre em demanava històries.

Vols dir històries reals?
A la Carla li encantava que li expliquessis una vegada i una altra què li va passar un cop que la vam dur al metge o el dia que l’àvia va dir una inconveniència. Sempre em demanava històries que protagonit- zés ella o gent que ella conegués.

Ja ho entenc.
Li vaig dir: ara tu no estàs fent una història, sinó un conte. En el teu conte el Llullu parla. Però en les nostres històries, el Llullu no parla.

Ella era al bar, aquell dia?
No. Era de colònies, a les Terres de l’Ebre. L’endemà m’hi va acompanyar el meu cunyat perquè no em veia amb cor de conduir. Vam arribar a primera hora i va quedar desconcertada. Vam anar a parlar a una sala i li vaig dir: mira, es tracta del Lluís. Aquest cop l’ha feta molt grossa. Una altra vegada és a l’hospital?, em va preguntar ella. No, més grossa. Però què passa, papa? Mira, el Llullu ha mort.

No va dir res?
Tenim una educació emotiva deformada pel cinema i la televisió, en què sovinteja el melodrama. Jo no sabia si abraçar-la i, abans que em decidís, la Clara em va dir una cosa que no oblidaré mai: papa, puc anar a acabar d’esmorzar?

Esclar.
Em vaig quedar glaçat. Sí, sí, vés a esmorzar, li vaig dir. Em va semblar una manera fantàstica d’entendre que la vida havia de continuar.

I com va continuar?
Els dies posteriors a la mort sempre estan carre- gats de ritus i de gent. En dos dies em van fer més abraçades de les que m’han fet en tota la vida. Però va coincidir que teníem bitllets per anar-nos-en, aquell dilluns, a les Canàries. La tarda de diumenge, quan ja havia acabat tot, en vam parlar i vam decidir marxar. Va ser un encert. Vam passar un mes absolu- tament zombis, en un entorn de biquinis i caipirinhes.

Quina situació més estranya.


Vam començar a experimentar una paradoxa extraordinària que encara patim avui i que explica l’experiència de viure amb el Llullu. Ho resumeixo així: ara tot és més fàcil, quina merda.



Creative Commons License

domingo, 24 de octubre de 2010

Del teatre a la cançó, passant pel bon vi de Toro...

Aquest matí, tot i que ja d'entrada reconec que m'ha costat moure'm tant d'hora en un diumenge, he anat a veure el primer assaig amb públic que la gent de Dreams Teatre (entre ells, la meva germana Gemma) han fet del seu proper espectacle La Ventafocs a la Sala Calasanç ...i us he de confessar que he rigut molt, és una obra molt treballada, ben escrita i ben musicada (la ma d'en Manu Guix és sempre una garantia), i que, a banda de buscar la complaença dels infants, a quí va inicialment dirigida, arrenca els riures dels adults amb una ironia i un sarcasme ben entesos.

Retornat del mon dels contes de Perrault o dels germans Grimm (aquí la Wikipèdia no es posa massa d'acord amb l'orígen del conte de La Ventafocs), i després de dinar, tot apurant el darrer glop d'Almirez 2007 (D.O. Toro, Teso la Monja...Marcos Eguren a Toro després de vendre Numanthia a una multinacional i començar altra vegada de nou a fer vins personals, complexos, molt interessants -Almirez, Victorino, Alabaster-) he revisitat alguns vídeos del YTb, entre ells aquest impagable dels Manel: La Gent Normal ... espero amb deleït que els Manel tornin amb material nou!

Fet i fet, ja fa dos anys que els Manel ens van sorprendre a tots amb aquell "Els millors professors europeus"....jo els vaig descobrir fa molt de temps, mentre anava i venia a rehabilitar el meu genoll trencat per l'esquí i reparat per les mans d'un cirurjà expert, i des d'aleshores no he deixat d'escoltar-los gairebé a diari, sempre són presents al meu Ipod malgrat que vagi canviant les llistes de reproducció o les cançons preferides...si clico allà on diu "cançons més reproduïdes", els Manel sempre hi surten (La de Que en Bernat se't troba, o la d'Al Mar, o la d'Els guapos són els raros, o les Corrandes de la parella estable -quantes en podriem fer de corrandes com aquesta els que ja en tenim més de 40!- o la d'Ai Dolors, que tantes coses em fa tornar al cap).

Això sí, els Manel competeixen en les meves llistes de preferits amb Els Amics de les Arts, una altra troballa de fa també gairebé dos anys, tot i que ells ja portaven temps fent bona música. Els Amics són, ara per ara, el fenòmen mediàtic actual més gran de la música feta i cantada en català. No sóc jo, precisament, persona d'aquelles que, pel fet que alguna cosa estigui feta o pensada en català ja aixeca el braç tot dient "això és el millor que hi ha". No, no és això. Però Els Amics, com els Manel, ho fan molt bé, i són enginyosos, són ocurrents, són divertits i, a més, agraden a molta gent de tota edat i condició. Si algun dia teniu oportunitat de veure'ls en directe, ja veureu com d'actual n'és el fenòmen "fan"... I ja que aquí hi he posat altres links, quin d'Els Amics us podria posar? Uf, l'elecció és difícil, i no per manca de material, ans al contrari! Potser aquest d'Entre Mars i Muntanyes, de la seva pròpia selecció de videos al Ytb, i si remeneu pel YTb trobareu els vídeos domèstics que ells mateixos han fet de les seves canços i, el que és més d'agrair, un parell de vídeos-tutorials de com tocar alguna de les seves cançons...per això, si grateu una mica la guitarra i us animeu, sempre podeu cantar-ne i tocar-ne alguna, la intenció compta més que una altra cosa, i especialment compten més les ganes que la qualitat...per això, i com que la vergonya cada cop és virtut sortosament més aliena a la meva persona, jo ja ho vaig fer fa uns mesos, i fa ben poc he reincidit per dues vegades més.

Però la música feta aquí i cantada en català no acaba en els Manel o en Els Amics... molta d'altra gent fa molt bona feina que dóna molt de plaer d'escoltar...Sanjosex, que l'altre dia va fer un concert memorable al Palau, o la Maria Coma, o la Maria Rodés amb o sense els Oníric, o la Sílvia Pérez Cruz -ja sigui tota sola (quina veu!) o bé amb Las Migas, donant aires nous al flamenc-  i molta altra gent... I alguns veterans que segueixen donant molta i molta guerra, i molt bona, i com a exemple Els Pets, que amb el seu Fràgil i, dins d'ell, el Draps de Cuina (com entra aquesta cançó, entra i remou) han tornat a demostrar que s'ha de seguir comptant amb ells...veieu, a cantar-ne una d'Els Pets també m'hi vaig atrevir fa poc...

Tarda de diumenge...fa molta mandra fer massa cosa més que escoltar música, llegir una mica, potser rascar algunes cançons a la guitarra...





Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

sábado, 11 de septiembre de 2010

De pares i fills, a propòsit d'una pel·lícula d'en Tim Burton

Fa gairebé un any de la meva darrera entrada en aquest bloc. Sí, jo, amb això del bloc, funciono per impulsos, com en moltes altres coses de les que faig. Durant aquest any, d'altres activitats més o menys mediàtiques han copsat el meu interès i el meu temps, deixant el bloc gairebé abandonat, i tan abandonat el tenia que, fins i tot, avui he descobert que hi havia una funció anti-spam activada i que alguns comentaris que lectors havien deixat a entrades anteriors, s'havien quedat dormint el somni dels justos immersos entre anuncis-spam de tota mena i condició.

Rellegint alguna de les entrades d'ara fa un any, he topat amb la que vaig escriure a propòsit de la pel·lícula coprouduïda per en Wim Wenders "City of Angels", i desseguida m'ha vingut a la punta dels dits l'ànsia d'escriure arran d'una altra pel·lícula, també ja antiga, i també revisitada per televisió l'altra nit, que em va fer venir unes quantes coses al cap mentre la mirava que les vull explicar aquí.

Era dijous al vespre i, entaxonat al sofà després de sopar, començava pel C33 una pel·lícula d'en Tim Burton. A mi en Burton sempre m'ha agradat, i ha estat un dels pocs que ha aconseguit fer-me emocionar més d'una vegada...sense anar més lluny, aquest agost quan vaig fer veure als meus fills Eduardo Manostijeras i, en acabar la reproducció, em vaig sorprendre amb els ulls mig plorosos (per a sorpresa dels meus fills!), igual que la primera vegada que l'havia vist, fa molts anys, quan des d'aleshores em vaig quedar profundament enamorat de la Winona Ryder, vestida amb aquell vestit blanc abraçant l'Edward... enamorament que va minvar en el moment que la Ryder va començar a protagonitzar altres pel·lícules molt més "reals", filmada per les càmeres de vigilància d'un centre comercial mentre es deixava portar per la seva adicció cleptòmana.

Però tornem al que deia: la pel·lícula a la que em vaig enganxar dijous era Big Fish, de la qual al seu moment no havia sentit gaire més que males crítiques, però que fa temps, aquella mateixa amiga cinèfil·la a la que també havia agradat City of Angels, i seguidora de totes les pel·lícules d'en Burton, em va dir que fins i tot Big Fish li havia agradat.

Amb una certa prevenció, però, em vaig disposar a veure la pel·lícula, i m'hi vaig enganxar. No sé que tenen les pel·lícules d'en Burton que desseguida m'enganxen, i potser és alguna cosa genètica, perquè pel·lícula d'en Burton que poso als meus fills, pel·lícula que els deixa embaucats, ja sigui Eduardo Manostijeras, ja sigui Bitelchus, ja sigui la versió burtoniana de Charlie i la Fàbrica de Xocolata.

Big Fish diu moltes coses, però si m'he de quedar amb una, em quedo amb el retrat de la relació pare-fill: la descreença del fill davant les fantasies del pare, bé, de les que ell suposa que són fantasies i que, al final, veu com el món de la fantasia esdevé molt més cert del que ell es pensava.

I mentre mirava la pel·lícula, no deixava de passar-me pel cap la meva realitat de pare, les dificultats en la relació amb els fills que van creixent (i que, després de més d'un mes de vacances amb ells, vivint frec a frec les 24 hores del dia -llevat de les que dormen- són entrebancs encara molt més amplificats), les darreres discusions i trifulques amb el meu fill gran d'aquell mateix matí o de la nit d'abans...I, alhora, em preguntava a mi mateix si, quan jo fós gran, els meus fills també pensarien, com a la pel·lícula, que el seu pare era un ésser estrany del que no en sabien massa, perquè, fet i fet, que sé jo ara per ara de la vida dels meus pares, de la seva joventut, del com eren i pensaven quan jo era petit, de si ells també van patir les meves erupcions de caràcter igual que ara jo pateixo les dels meus fills? Sí, li hauria de preguntar a ma mare sobre tot això...

Ara bé, tot plegat, serà veritat en això de les relacions entre pares i fills allò que sonava en alguna cançó de que sempre es repeteix la mateixa història? Què dificil és això de la paternitat!




Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

martes, 15 de diciembre de 2009

En Joan de Sagarra ho broda, a propòsit de Hopenhagen

A la seva "Terraza" d'aquest diumenge, en Joan de Sagarra, a propòsit de Hopenhagen ens lliura la seva visió i posició sobre l'ecologisme i el que podem anomenar neo-ecologisme. Jo no l'he llegit fins avui, perquè diumenge no vaig poder i he dut el suplement del Vivir de La Vanguardia de diumenge a sobre fins avui, quan, tot dinant, m'hi he posat. I a fe que el somriure se m'escapava mentre dinava i llegia la Terraza, i és que conté unes perles que (a banda de les curses de braus -que no m'agraden però no sóc abolicionista- i del fumar habanos -que no m'agraden perquè no fumo i no els he provat massa, perquè sinó potser fins i tot m'hi enganxaria-) gustosament subscric amb ganes.

El posicionament d'en Sagarra és clarament escèptic amb tot això del canvi climàtic, i sobre això tot és opinable, però raó no li falta quan diu que "A mí, todo eso de la subida de la temperatura, del recalentamiento climático, es algo que me deja indiferente. Puede que sea un problema grave, muy grave e incluso gravísimo, y estoy dispuesto a reconocer que mi actitud es la de una persona egoísta e irresponsable, del todo irresponsable, pero es así. Y no debo ser el único: estoy convencido de que debe de haber muchas personas más preocupadas, seriamente preocupadas, por cómo pagar su hipoteca, cómo conseguir un empleo, cómo llegar a fin de mes o cómo comer mañana que por el cambio climático. Todas esas personas ya tienen suficiente miedo en el cuerpo como para que les metan todavía más con la serie de horrores que se desprenden del recalentamiento del planeta". Llegint-ho, em venen al cap les imatges de molts d'aquells que, sota la bandera de l'antiglobalització, aprofiten cada trobada de polítics, economistes o d'altres xarangues per muntar (o millor dit, desmuntar) saraus i destrossar tot allò que se'ls posa pel davant, sigui mobiliari urbà, siguin cotxes i motos, siguin caixers automàtics...però, ah! en llegir en Sagarra ja ho entenc: tots aquests brètols de l'antiglobalització, penseu que paguen hipoteca? No pas, molts són ocupes. I penseu que busquen feina? No pas, molts viuen dels calers dels pares. I penseu que passen gana? No pas, gairebé tots passen per ca la mama a buscar plat calent, posar la rentadora i buidar la nevera...Això sí, tots amb IPods, IPhones i mòbils de tota mena.

I no em direu que quan en Sagarra diu allò de "Sí, es posible que hoy seamos todos más o menos ecologistas, pero afortunadamente, no todos del mismo rasero. Hay ecologistas de secta, de partido, los hay razonables, que razonan, desencantados... Los de secta me joroban, como todas las sectas, y los de partido me hacen una relativa gracia. Nunca he acabado de entender cómo un comunista, con su pasado obrerista, productivista y estatista, se ha podido reciclar en un ecologista. Puestos a buscar una causa que defender podría haberse inclinado por otra más acorde con sus orígenes, con su pedigrí. En más de una ocasión me he preguntado si tras esa conversión del coco en ecolo no está la mala conciencia de un minero arrepentido" no us ve al cap algun o alguna, o alguns o algunes, d'aquests que manen i que surten per la tele, i que es fan dir ecosocialistes i que no se sap si són eco o són socialistes, o no són ni una cosa ni l'altra, sinó psuqueros reconvertits en busca de poltrona...

Però el millor de la crònica d'en Sagarra, per al meu gust, és el final, quan diu "Y con lo que me gusta a mi una buena hamburguesa, y un entrecot de buey, y un rabo de toro....Otra razón para considerarme un pésimo ecologista, egoísta, irresponsable y encima caníbal. Vamos que soy un desastre. Y además me encantan las corridas de toros y los baños de espuma, y prefiero el taxi a la bicicleta, y el avión al talgo, y fumo habanos y bebo whisky no bio. Eso sí: no tengo coche, ni móvil ni portátil y escribo esta crónica con hojas de papel (ay, no reciclado) en una vieja Olivetti Studio 45 ¿Cuántos ecologistas podrían decir lo mismo?"

Al final, m'acabo preguntant si en Baltasar, el conseller de Medi Ambient, ha fet honor al seu ecologisme i ha anat, xino xano i com qui no vol la cosa, amb bicicleta des de Sant Feliu de Llobregat i fins Copenhaguen...ai no, que li hem de dir Hopenhaguen, perquè diuen que tothom està molt esperançant amb això de la cimera pel canvi climàtic (per allò del Hope -esperar, desitjar, en anglès-) però a mi, quan sento Hopenhaguen, què voleu que us digui, em ve al cap en Bob Hope i les seves comèdies.



Creative Commons License

jueves, 17 de septiembre de 2009

el mon real és veu millor amb ulls de nen

Llegeixo a La Vanguardia d'avui una columna de la Susana Cuadrado en què exposa com de diferent mirem els adults i els infants als nens que pateixen alguna disminució, i com allò que els nens veuen i accepten amb força normalitat, a ulls dels adults es converteix en un munt de prejudicis i de tabús que ens fan mirar cap un altre costat, tot pensant en la sort que tenim de que el subjecte visualment rebutjat sigui el fill d'un altre i no pas el nostre.

Les circumstàncies que darrerament hem viscut a casa han fet que, des de fa gairebé dos mesos ens haguem hagut de posar en la pell d'aquells pares que tenen un fill o una filla diferent, un fill amb una discapacitat que el fa diferent dels altres, un fill que no pot caminar com els altres, que va en cadira de rodes o que camina amb croses. Si tot segueix el bon curs que sembla seguir, aquesta experiència sera per a nosaltres sortosament temporal, però haver-la viscut, estar-la vivint, em permet treure'm el barret davant de l'article de la Susana Cuadrado i m'ajuda a dir obertament que sí, que tots o gairebé tots els pares amb fills no discapacitats, massa sovint girem el cap davant la diferència i pensem, per davant de tot, en la sort que tenim de que no ens hagi tocat a nosaltres. I qui davant d'una situació així digui que no ha reaccionat d'aquesta manera una o moltes vegades, crec sincerament que menteix.

Aquest ha estat un estiu diferent, un estiu en el que tota la família ens hem adaptat a la limitació física d'en Guillem, i, tot i això ha estat un bon estiu, fins i tot millor que d'altres molt més ben programats. I sí, mentre empenyia la cadira de rodes d'en Guillem, amb la seva cama tiesa i aixecada per arreu d'on hem estat, o el carregava en braços per entrar-lo a la piscina o asseure’l a taula a menjar, he percebut mirades de molts tipus, algunes de llàstima, d'altres acompanyades de xiuxiuejos entre els observadors, això sí, totes aquestes mirades mig esbiaixades eren d'adults, perquè els nens no miraven a en Guilllem amb llàstima o amb evitació, l'han mirat potser amb curiosat, però amb ganes d'apropar-s'hi, de jugar amb ell, d'endur-se'l amb ells a jugar empenyent-li la cadira de rodes o demanant-li les croses per provar com es camina amb elles.

Sí, el món vist amb ulls de nen és un món més normal, sense tantes diferències. Som els adults els que aixequem les barreres, i per això els nanos, que acaben fent el que veuen fer als grans, conforme van fent-se adults van veient cada cop més "diferències" allà on abans no les veien.

Us deixo aquí l'article de la Susana Cuadrado, a veure si us suggereix el que m'ha suggerit a mi.

"El complejo de Dorian Gray.

La mirada adulta es cruel: hay que aprender a observar a un chiquillo con discapacidad con los ojos de un niño

Susana Cuadrado | 17/09/2009

"Dorian Gray vendió su alma al diablo para poder ser, más que inmortal, invariable, mientras los estragos del tiempo iban modificando el retrato que había escondido en el sótano. Aquí se invierte el proceso. Nuestro hijo y todos los que son como él actúan de espejos. Todos los que nos miramos en ellos envejecemos de un modo distinto. Si Dorian Gray hubiese conocido a un Llullu habría aprendido a mirar en vez de querer ser mirado. A envejecer". Màrius Serra. De Quiet (Empúries)

Estamos llenos de absurdos que nos hacen creer que la nuestra es la única visión correcta de lo que sucede a nuestro alrededor. Uno de estos absurdos es el que nos lleva a apartar la mirada cuando vemos a un niño con una discapacidad. Verán, a un colegio que conozco bien asiste cada día a clase uno de esos niños. A sus seis años, J. ha logrado la magia de ser grandioso. Llega a la escuela a pie. Arrastra un andador sin el cual su cuerpo caería desplomado al suelo, pero se maneja con soltura e incluso es capaz de correr con él cuando el semáforo transita del ámbar al rojo. En su corta existencia este pequeño ha logrado la proeza de aprender a vivir como un niño más. Resulta increíble que todos sus esfuerzos se vayan al garete por esas miradas indisimuladas de lástima de los adultos y por algunos comentarios a sus espaldas.

J. llega al colegio acompañado por su madre. Ella es joven y guapa. El pequeño va siempre unos pasos por delante de su madre. J. empuja su andador con tal ímpetu que a veces sus pies no llegan ni siquiera a tocar el suelo. Una carrera admirable contra sus propias limitaciones. Una vez dentro del colegio, a J. le ayudan los profesores a deshacerse del andador para sentarse. Como a un bebé, le cogen en brazos, un gesto que él agradece con una sonrisa cómplice.

Quien ha tenido la oportunidad de hablar con niños sobre J. sabe que él no es diferente del resto de chiquillos de la clase. No es diferente porque nadie, ni dentro del aula ni en el patio, lo trata como tal. Pero en la calle todo es distinto. Màrius Serra, en el libro que dedicó a su hijo Llullu, nos animó a comprender el ambivalente estado emocional que provoca tener un hijo que no progresa adecuadamente. Entiendo que la de Màrius Serra era una invitación a observar a esos niños con los ojos de una criatura. La mirada adulta es mucho más cruel. A fuerza de resistirse a mirar en vez de querer ser mirado, los adultos sólo ven en J. la suerte que han tenido porque quien arrastra el andador no es uno de sus hijos. Y es en ese momento cuando apartan la vista.

Si usted ha tenido la suerte de conocer a otros como J. sabrá que ellos encarnan en grado superlativo lo más auténtico de la infancia: la indefensión y la maravilla de la niñez. Si nuestros propios hijos son capaces de entender las limitaciones que una enfermedad impone, la cuestión es por qué los adultos seguimos enmarañados en una telaraña de absurdos."



Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

sábado, 5 de septiembre de 2009

Muñoz Molina al Babelia d'El País d'avui: parla d'Ubeda però podria ser perfectament Barcelona

Al Babèlia d'El País d'avui, Antonio Muñoz Molina escriu aquest article sobre el desencís i la frustració que sent en passejar-se per la seva Úbeda natal i veure com, només en una generació, la ciutat i el malfer dels qui la manen i dels qui l'habiten ha canviat i molt a pitjor. Parla d'Úbeda, però podria dir que és Barcelona, i només canviant quatre toponímics, es podria dir exactament el mateix...o fins i tot pitjor. No anem bé... I només cal passar de La Jonquera per veure la gràn diferència. Què lluny que estem d'Europa, i no pas físicament.


Desolación de volver
ANTONIO MUÑOZ MOLINA 05/09/2009
REPORTAJE: IDA Y VUELTA (BABELIA. EL PAÍS)

"En el curso de una generación se ha destruido para siempre lo que tardó siglos en hacerse"

"Desde una esquina en la zona de sombra en la que me he apoyado para leer el periódico miro la plaza que he recordado e imaginado tantas veces, la que está igual de arraigada en mi memoria infantil que en los mundos de ficción que he ido inventando a lo largo de mi vida, hasta el punto de que a veces ni yo mismo sé distinguir en qué medida estoy invocando un recuerdo verdadero o proyectando sobre el pasado un episodio de novela. Vista con ojos objetivos, la plaza no tiene nada o casi nada de extraordinario, salvo la torre del reloj, que forma parte de una muralla medieval. Es una plaza austera, menos andaluza que castellana, con soportales en dos lados, con edificios poco memorables que sin embargo, en conjunto, dan una modesta impresión de carácter, de lugar verdadero. En los soportales solía haber carritos en los que se vendían pipas, cacahuetes tostados, pequeños juguetes; también se vendían y se alquilaban tebeos. Había una farmacia, una tienda de lanas, un almacén de tejidos, la sede de un banco en el que trabajaba de cajero el padre de un amigo mío. Íbamos a verlo y estaba detrás de su ventanilla con barrotes dorados, y a mí me impresionaba lo blancas que eran sus manos, por contraste con las de mi padre, y la velocidad asombrosa a la que contaba los billetes.

En la zona central de la plaza se levanta sobre una base de figuras alegóricas talladas en piedra la estatua en bronce del general Saro, picoteada de agujeros de disparos. En los primeros años veinte el general Saro dirigió no sé qué campaña victoriosa en la guerra de Marruecos; en el verano de 1936 un pelotón anarquista lo fusiló en efigie, dado que ya estaba muerto. Durante años, con motivo de alguna de las muchas reformas que la plaza ha padecido, la estatua desapareció, porque algún analfabeto con cargo municipal -en la política española el analfabetismo es un mérito casi tan valorado como la desvergüenza- debió de pensar que siendo de un militar tenía que ser de un militar franquista. Me cuentan que se pensó sustituirla por una escultura más acorde con los nuevos tiempos de reglamentaria cultura andaluza, un monumento al penitente. El general Saro sobrevivió, dramático y sereno, con sus agujeros negros de disparos en la cabeza y en el pecho y su mirada hacia el sur, pero a su alrededor la plaza que desde hace mucho ya no lleva su nombre fue sometida a una de esas modernizaciones que gustan tanto a las autoridades locales: de los jardines, de los bancos, de las acacias y los aligustres sobre cuyas copas sobresalía la cabeza del general no quedó ni rastro, si bien en su lugar se pusieron unos coquetos maceteros de hierro forjado con la "U" de Úbeda artísticamente inscrita en cada uno de ellos, y se coronó todo con la boca enorme de un aparcamiento subterráneo y con la torre del ascensor correspondiente.

La primera vez que vi lo que habían hecho con esa plaza que era el corazón de mi ciudad se me puso en la garganta un nudo de congoja. Ahora vuelvo y la miro y la costumbre no mitiga el escándalo. Con la lógica peculiar de la renovación urbana, se ha considerado que en una ciudad donde hay varios meses de calores saharianos su plaza central no necesita árboles, salvo un par de naranjos escuálidos que difícilmente pueden prosperar en los inviernos mesetarios. A mediodía, desde mi esquina a la sombra, alzando los ojos del periódico, veo a la gente que se atreve a cruzar la plaza arriesgándose a un síncope, buscando a toda prisa el alivio de los soportales. Aparte de sus ventajas estéticas, el aparcamiento tiene la virtud práctica de atraer más tráfico hacia el centro de la ciudad, atascando las calles estrechas que llevan a él, algunas de las cuales están además levantadas gracias a la misma catástrofe de obras en gran medida innecesarias que azota al país entero. Algunos de los coches que hacen cola para entrar en el aparcamiento llevan las ventanillas abiertas y emiten a volumen sísmico una música de discoteca al parecer muy del agrado de los policías municipales que pastorean el tráfico.

En las noches calurosas, con los balcones abiertos, la música de los coches, los rugidos de las motos y la algarabía alcohólica del botellón animan las plazuelas y los callejones de mi barrio de San Lorenzo, que de otro modo estarían sumidas en un anticuado silencio. Iglesias y palacios se van hundiendo literalmente en el abandono mientras se tiran ríos de dinero cambiando sin ninguna necesidad antiguos pavimentos enlosados o empedrados por groseros baldosones de terrazo. Vuelvo a la hermosa plaza de Santa María y no puedo cruzar su limpia perspectiva porque está entera convertida en una zanja. Un amigo que vive en la ciudad me cuenta que los trabajadores, como no disponen de instalaciones con aseos, usan como urinario la fachada de la iglesia del Salvador.

En el curso de una generación se ha destruido para siempre lo que tardó siglos en hacerse. Lo que se está robando a quienes vengan detrás no es una memoria sentimental y un paisaje urbano que fue único, sino también una forma de disfrute de la vida y de prosperidad. Donde hubo perspectivas de huertas y de casas blancas que llamaban desde los caminos lejanos ahora hay bloques horrendos que se amontonan los unos sobre los otros para mayor beneficio de los constructores. Viajando por Europa uno descubre con envidia cómo en pueblos pequeños y en ciudades provinciales el cuidado en la preservación de lo más valioso del legado del tiempo es perfectamente compatible con el progreso tecnológico y tiene la ventaja práctica de hacer la vida más gustosa y crear una duradera riqueza: en España se empieza por arrasarlo todo. Cuanto más se alimentaban los orgullos locales y las lealtades vernáculas a lo largo de los últimos treinta años más impunemente se han destruido los paisajes. El orgullo local separado de la conciencia cívica es paletería, igual que el patriotismo sin ciudadanía es fanatismo. Se inventan pasados y se alimentan nostalgias rústicas al mismo tiempo que se impone la ignorancia y se borran las huellas del pasado verdadero, el que habría sido tan fértil para mejorar el porvenir.

Hace treinta años, en una de tantas idas y venidas, volví a mi ciudad para votar por primera vez en mi vida en unas elecciones municipales. Pensábamos que la democracia iba a traer a las ciudades un aire limpio de ilustración y racionalidad, espacios públicos rescatados del abandono y la roña franquista de los especuladores. Me paseo por Úbeda, entre zanjas y mugre, entre el deterioro de lo abandonado y la ostentación palurda de lo que no había necesidad de cambiar, me adhiero a una pared para que no me atropelle un coche con la música a todo volumen en una calle estrecha. Ya sé que en todas partes sucede lo mismo, que el gobierno de las ciudades españolas es un grosero catálogo de venalidad e incompetencia: pero sólo en ésta el escándalo político se me convierte en íntima desolación"

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons