Són una mica més de les set del matí. L’aire es respira net, el cel blau llueix i un vent lleuger sacseja amunt i avall les branques de les oliveres que veig per la petita finestra que il·lumina la taula, taula de cuina i taula de menjador alhora dins d’aquest molí d’oli restaurat i reconvertit en amable casa envoltada de vinyes i oliveres. El silenci a aquesta hora és absolut, a banda que tothom dorm, és clar, però fora no se sent res, potser com a molt comença l’ul·lular d’una puput que cada matí, poc abans de les vuit, va despertant el dia.
Matinar té el seu premi, el silenci, veure el sol sortir per damunt les suaus corbes de les muntanyes de Castellina, sentir l’aire suau que entra per la finestra, esmorzar un parell de cafès amb unes llesques del pa toscà, sense sal, que tant em va sorprendre l’estiu passat, amanit amb mantega i mel...
Ahir era la nit de Sant Llorenç, i per celebrar-ho, algunes petites ciutats toscanes muntaven el Calice sulle Stelle, un generós tast de vins, gairebé tots de petits productors del Chianti, una mica de música de jazz i un cel ple d’estels, no tan fosc com hagués estat desitjable per observar la pluja d’estels per culpa d’una lluna gairebé plena que surava brillant i que posava el seu toc de llum a una nit amb encant. El lloc escollit per al nostre Calice sulle Stelle va ser Poggibonsi, el més proper de tots, i allà, dalt de la Fortezza, al pati d’armes, s’exposaven més d’una quarantena de productors del sagrat i sagnant licor que ofereix aquesta terra del cor de la Toscana. Ataviats amb un saquet penjat del coll, especialment dissenyat per encabir-hi la copa de tast, vam anar provant alguns dels vins, alguns coneguts, d’altres una mica a cegues. Amb prudència, però, després s’havia de tornar a casa, i encara que només fossin set quilòmetres, no era qüestió d’acabar tastant directament el raïm amb el cotxe entre les vinyes. Això sí, la policia estava per vigilar les entrades i sortides de cotxes de les explanades de la Fortezza, per fer fluir el trànsit, no per enxampar a traició conductors amb un petit excés de chianti a la sang, que per això som en terra de vins i regeix aquell pacte no escrit de no matar la gallina dels ous d’or.
Aquest estiu el paissatge toscà és, si és que és possible, encara més bonic que ara fa un any. El sol acompanya, la fresca del matí i el vespre també, i tot i que el migdia és calurós, les ombres són ombres i, sota les oliveres del voltant de la piscina que desborda sobre la vall d’Elsa, passen d’allò millor les hores més feixugues del dia. Això sí, molts dies ens movem; els encants d’aquesta terra conviden a fer-ho dia sí i dia també, tot i que en el nostre cas fem alguna excepció perquè els petits de la casa reclamen la seva dosi de piscina i joc lliure.
I és que és tan fàcil trobar excuses aquí per prendre el cotxe i fer uns pocs quilòmetres per gaudir de tantes coses boniques, per omplir la vista i els sentits de paissatges que tot i semblar iguals són sempre diferents, combinacions impossibles de vinyes bén alineades, camps d’oliveres perfectament arrenglerades, fileres de xipresos que delimiten terres i vessants i boscos espessos de verds foscos, tot plegat disposat sobre un terreny ondulat, que no arriba a ser muntanyós, més bé és sinuós. Carreteres estretes, que no alteren el paissatge, per anar-les fent a poc a poc, sense pressa, mirant a costat i costat la successió de vinyes, oliveres, xipressos i boscos, tota la gama de verds imaginables....aquí al Chianti la Toscana és verda, i contrasta amb les games de marrons que envolten Volterra o Montepulciano.
I menjar, bon menjar, i beure, bon beure. Grans costelles de vedella fetes a la brasa que es desfan com a mantega -la Bistecca alla Fiorentina, que li diuen aquí- formatges pecorinos, embotits de cinta senese o cinghiale, tomàquets de tota mena, forma i color, tomàquets amb gust de tomàquet d’aquells que fa anys que no trobo per Barcelona, amanits amb alfàbrega fresca o amb branques de romaní que inunden els jardins. I vi, molt de vi, vi de tota mena, alguns amb criança en fusta i d’altres sense, alguns amb riserva i altres sense, però gairebé tots amb el denominador comú de la Sangiovese, la vinya que és la senyal d’identitat de la Toscana vinícola i que ofereix uns vins característics, d’alta acidesa i verticalitat, i que netegen el gust entre bocí i bocí de bistecca o de cinghiale.
Firenze i Siena encara ens esperen, la primera per revisitar-la i repassejar-la, la segona per a tornar a gaudir del Palio de l’Assunta, el d’agost, amb les festes de les seves contrades. I procurarem tastar indrets encara mai vistos, com Arezzo, Cortona, Montepulciano o Montalcino, que segur que ens agraden tant com la medieval Volterra, descoberta aquest estiu.
Mentretant, la puput ha intensificat el seu cant, el sol està ja més alt, i els petits sorolls quotidians comencen a envair la casa....serà qüestió de moure’s, el Campanille i el Duomo florentí ens esperen avui. Ah, i també el Mercato Centrale, no es pot veure ni concebre la Toscana sense el menjar i el beure... quin Chianti Classico tastarem avui?
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons
