jueves, 17 de septiembre de 2009

el mon real és veu millor amb ulls de nen

Llegeixo a La Vanguardia d'avui una columna de la Susana Cuadrado en què exposa com de diferent mirem els adults i els infants als nens que pateixen alguna disminució, i com allò que els nens veuen i accepten amb força normalitat, a ulls dels adults es converteix en un munt de prejudicis i de tabús que ens fan mirar cap un altre costat, tot pensant en la sort que tenim de que el subjecte visualment rebutjat sigui el fill d'un altre i no pas el nostre.

Les circumstàncies que darrerament hem viscut a casa han fet que, des de fa gairebé dos mesos ens haguem hagut de posar en la pell d'aquells pares que tenen un fill o una filla diferent, un fill amb una discapacitat que el fa diferent dels altres, un fill que no pot caminar com els altres, que va en cadira de rodes o que camina amb croses. Si tot segueix el bon curs que sembla seguir, aquesta experiència sera per a nosaltres sortosament temporal, però haver-la viscut, estar-la vivint, em permet treure'm el barret davant de l'article de la Susana Cuadrado i m'ajuda a dir obertament que sí, que tots o gairebé tots els pares amb fills no discapacitats, massa sovint girem el cap davant la diferència i pensem, per davant de tot, en la sort que tenim de que no ens hagi tocat a nosaltres. I qui davant d'una situació així digui que no ha reaccionat d'aquesta manera una o moltes vegades, crec sincerament que menteix.

Aquest ha estat un estiu diferent, un estiu en el que tota la família ens hem adaptat a la limitació física d'en Guillem, i, tot i això ha estat un bon estiu, fins i tot millor que d'altres molt més ben programats. I sí, mentre empenyia la cadira de rodes d'en Guillem, amb la seva cama tiesa i aixecada per arreu d'on hem estat, o el carregava en braços per entrar-lo a la piscina o asseure’l a taula a menjar, he percebut mirades de molts tipus, algunes de llàstima, d'altres acompanyades de xiuxiuejos entre els observadors, això sí, totes aquestes mirades mig esbiaixades eren d'adults, perquè els nens no miraven a en Guilllem amb llàstima o amb evitació, l'han mirat potser amb curiosat, però amb ganes d'apropar-s'hi, de jugar amb ell, d'endur-se'l amb ells a jugar empenyent-li la cadira de rodes o demanant-li les croses per provar com es camina amb elles.

Sí, el món vist amb ulls de nen és un món més normal, sense tantes diferències. Som els adults els que aixequem les barreres, i per això els nanos, que acaben fent el que veuen fer als grans, conforme van fent-se adults van veient cada cop més "diferències" allà on abans no les veien.

Us deixo aquí l'article de la Susana Cuadrado, a veure si us suggereix el que m'ha suggerit a mi.

"El complejo de Dorian Gray.

La mirada adulta es cruel: hay que aprender a observar a un chiquillo con discapacidad con los ojos de un niño

Susana Cuadrado | 17/09/2009

"Dorian Gray vendió su alma al diablo para poder ser, más que inmortal, invariable, mientras los estragos del tiempo iban modificando el retrato que había escondido en el sótano. Aquí se invierte el proceso. Nuestro hijo y todos los que son como él actúan de espejos. Todos los que nos miramos en ellos envejecemos de un modo distinto. Si Dorian Gray hubiese conocido a un Llullu habría aprendido a mirar en vez de querer ser mirado. A envejecer". Màrius Serra. De Quiet (Empúries)

Estamos llenos de absurdos que nos hacen creer que la nuestra es la única visión correcta de lo que sucede a nuestro alrededor. Uno de estos absurdos es el que nos lleva a apartar la mirada cuando vemos a un niño con una discapacidad. Verán, a un colegio que conozco bien asiste cada día a clase uno de esos niños. A sus seis años, J. ha logrado la magia de ser grandioso. Llega a la escuela a pie. Arrastra un andador sin el cual su cuerpo caería desplomado al suelo, pero se maneja con soltura e incluso es capaz de correr con él cuando el semáforo transita del ámbar al rojo. En su corta existencia este pequeño ha logrado la proeza de aprender a vivir como un niño más. Resulta increíble que todos sus esfuerzos se vayan al garete por esas miradas indisimuladas de lástima de los adultos y por algunos comentarios a sus espaldas.

J. llega al colegio acompañado por su madre. Ella es joven y guapa. El pequeño va siempre unos pasos por delante de su madre. J. empuja su andador con tal ímpetu que a veces sus pies no llegan ni siquiera a tocar el suelo. Una carrera admirable contra sus propias limitaciones. Una vez dentro del colegio, a J. le ayudan los profesores a deshacerse del andador para sentarse. Como a un bebé, le cogen en brazos, un gesto que él agradece con una sonrisa cómplice.

Quien ha tenido la oportunidad de hablar con niños sobre J. sabe que él no es diferente del resto de chiquillos de la clase. No es diferente porque nadie, ni dentro del aula ni en el patio, lo trata como tal. Pero en la calle todo es distinto. Màrius Serra, en el libro que dedicó a su hijo Llullu, nos animó a comprender el ambivalente estado emocional que provoca tener un hijo que no progresa adecuadamente. Entiendo que la de Màrius Serra era una invitación a observar a esos niños con los ojos de una criatura. La mirada adulta es mucho más cruel. A fuerza de resistirse a mirar en vez de querer ser mirado, los adultos sólo ven en J. la suerte que han tenido porque quien arrastra el andador no es uno de sus hijos. Y es en ese momento cuando apartan la vista.

Si usted ha tenido la suerte de conocer a otros como J. sabrá que ellos encarnan en grado superlativo lo más auténtico de la infancia: la indefensión y la maravilla de la niñez. Si nuestros propios hijos son capaces de entender las limitaciones que una enfermedad impone, la cuestión es por qué los adultos seguimos enmarañados en una telaraña de absurdos."



Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

Enlaces a esta entrada:

Crear un enlace

<< Página principal