Quatre paraules d'en Llach ben dites
Miro i escolto aquesta tarda una gravació d'ahir de la retransmissió que TV3 va fer del darrer concert de comiat d'en Lluís Llach. Més de tres hores per gaudir un munt de la música, de la veu i de les paraules d'un dels personatges més globalment interessants que ha donat aquest el nostre país en els darrers cinquanta anys.
D'entre tot el concert, m'ha fet pensar un dels molts comentaris que en Llach fa en les entrecançons, que seguidament us transcric, i que no puc titolar més que com a "quatre paraules ben dites".
D'entre tot el concert, m'ha fet pensar un dels molts comentaris que en Llach fa en les entrecançons, que seguidament us transcric, i que no puc titolar més que com a "quatre paraules ben dites".
D'alguna manera, tenen força a veure amb el comentari anterior sobre els valors que us he deixat al blog aquesta tarda.
"En aquesta societat on l'agressivitat es quasi ja norma de conducta, parlar d'aquests valors quasi ja fa vergonya. Hem muntat una societat on les paraules que prevalen són paraules que en realitat són mediocres i mancades de sentit per a la realització d'un ser humà. Imaginar que el ser humà pot ser feliç utilitzant paraules com productivitat, competitivitat, èxit, triomf, cop de colze ben donat per grimpar millor... Tots sabem que és mentida, però ho acceptem perquè el sistema ens imposa un xantatge econòmic i no ho fem estem condemnats i aleshores el ser humà fa com sí, però quan es mira en el mirall profundament sap perfectament que aquestes paraules no l'acosten ni un brí a la felicitat, que les paraules que de veritat valen són paraules que avui estan oblidades, a contracorrent cultural, a contracorrent de modes, paraules com tendresa, generositat, bondat. El día que quan a un infant se li pregunti "què voldràs ser quan siguis gran?" contesti "una bona persona", segurament la societat que somniem estarà molt a la vora" Ll. Llach, Verges, 24.3.07
"En aquesta societat on l'agressivitat es quasi ja norma de conducta, parlar d'aquests valors quasi ja fa vergonya. Hem muntat una societat on les paraules que prevalen són paraules que en realitat són mediocres i mancades de sentit per a la realització d'un ser humà. Imaginar que el ser humà pot ser feliç utilitzant paraules com productivitat, competitivitat, èxit, triomf, cop de colze ben donat per grimpar millor... Tots sabem que és mentida, però ho acceptem perquè el sistema ens imposa un xantatge econòmic i no ho fem estem condemnats i aleshores el ser humà fa com sí, però quan es mira en el mirall profundament sap perfectament que aquestes paraules no l'acosten ni un brí a la felicitat, que les paraules que de veritat valen són paraules que avui estan oblidades, a contracorrent cultural, a contracorrent de modes, paraules com tendresa, generositat, bondat. El día que quan a un infant se li pregunti "què voldràs ser quan siguis gran?" contesti "una bona persona", segurament la societat que somniem estarà molt a la vora" Ll. Llach, Verges, 24.3.07
entrada de Angel Egea @ 20:51
5 comentarios
5 comentarios:
Sempre he trobat en Lluis Llach un home a qui la tristor traspassa, com vell essent jove, amb molta tendresa ferida. Llegint aquest article el primer que se m'acud és que aquestes paraules, només poden venir d'algú per a qui la seva professió no és només això, sinó que és l'intent de la realització d'una vocació -de la que intenta viure (i aquí és on hi veig el problema)- que a més forma una Gran part del que és La Seva Vida. O és possible que algú trobi aplicabilitat a aquestes paraules dites com a grans pedres angulars (productivitat, competitivitat, èxit, triomf, cop de colze ben donat per grimpar millor..) més enllà de la professió?. La professió és la vida?. Em sembla que també estem en un moment en el que s'està fent clar; en què obertament es destapa la necessitat de dedicar-hi un temps més breu, per poder dedicar-nos a alguna cosa més que de manera certa ompli el que som les persones, potser petites, però, diverses i obertes.
No fa tant temps pensar, o més encara, dir això era impensable i mal vist, perquè la professió formava part del viure "com cal", d'un dels trets més rellevants de qui era considerada una bona persona y de futur.
Sí hi ha molta duresa allà fora però, potser ha estat necessària per portar la professió al seu lloc i a separar-la del que som les persones i si cadascú porta allà on va una mica de la seva "tendresa, generositat i bondat" no caldrà que se'n parli, ni que faci vergonya parlar-ne perquè un fet, com una imatge, val més que mil paraules... Per tant, em nego a fer extens el concepte que en Lluis transmet més enllà del que per a mi és la seva exclusiva àrea d'influència, fer-ho seria anar-hi a favor i una manera d'anar afegint llenya al foc. Si realment és com diu en Lluis només rebo una manca d'esperança en qui ve darrera i inclús en els qui som pel camí sortejant aquestes provocatives direccions que tot i que molt publicitades no van més enllà d'on les deixem arribar i això només depèn de cadascú.
Montse
Vicente Verdú, "La toilette" (artículo publicado en prensa hace unos años):
" Pronto aparecerá una moda insólita: ser buena persona. Después de que la abundancia de objetos, consumos, rebajas, viajes turísticos, gimnasios e injertos no hayan logrado acrecentar la felicidad, lo nuevo será mejorar hacia adentro. Una vez que el exterior se ha colmado de bienes y servicios, artículos y logos, ¿por qué no probar en habilitar el interior? ... Lo único claro, una vez perdida la orientación de las utopías sociales, es probar con un revival de la utopía individual. Es decir, elegir la moda de hacerse digno, altruista, afectivo, honrado y solidario, puesto que la agresividad, la dureza, la antipatía, el egoísmo apestan. Lo último en elegancia es ser una magnífica persona. Y también lo subversivo, lo inteligente y lo chic. Un individuo afable desconcierta en la organización individualista; un tipo justo, emotivo, interesado por los demás, enseguida resulta la créme de la créme. ... El hombre o la mujer verdaderamente nuevos, el último grito en ser humano, es aquel ejemplar que hoy crece de una decidida toilette del yo. El aseo íntimo que une el brillante amor propio con el lúcido amor por los demás".
Desgraciadamente, parece que la moda no aparece.
Javier
Per aportar certa crítica us diré que enllaçar paraules i construir reflexions –falses o essencials- és relativament senzill, siguis un poeta o tan sols un farsant. El problema rau en: 1) Tenir una audiència disposada a creure’t. 2) Que allò que escrius sigui coherent amb la teva trajectòria. 3) No creure que pel sol fet de ser un tòtem pots redactar encícliques. La història és plena de belleses literàries i joies artístiques, plenes de sensibilitat, perpetrades per cínics.
El primer punt en Llach l’ha superat. El segon, ja no ho tinc tan clar. Penseu que al llarg de la seva vida , el gruix dels que han estat al costat o sota la seva possessiva ala de lloca (família, parelles, managers i amics) l’han acabat abandonant. Fins i tot el seu únic germà, amb qui fa anys que no es parla, tot i ser la constatació de la senzillesa. Al final de la seva trajectòria, Llach s’ha envoltat d’una cort d’aduladors, encapçalats per Andreas Klaus, que en cap cas renunciarien a queixalar part de la immensa fortuna que deixarà. Això passa quan no tens hereus o quan has desposseït els teus hereus naturals. Ja sé que tot això que aporto té un cert aire de “tomatesc” però, al final, allò que ens fa coherents no són únicament les paraules i reflexions públiques. Essencialment ens fa coherents la trajectòria vital més íntima, més enllà del que hem estat projectant públicament. Mireu la bellesa de les reflexions de Medea i quins dimonis li acaba destapant Eurípides.
Amb franquesa, Llach fa massa anys que redacta belles encícliques per, després, ser el primer en profanar-les.
En llegir el darrer comentari, i intuint, gairebé amb total seguretat, que l'anònim comentarista és persona ben informada i alhora amb criteri, no puc més que dir que benvinguda sigui la crítica. De què ens serviria sino escriure en un blog si no poguessim debatre i aportar cadascú el nostre punt de vista? Donant una volta a allò que ens diu el comentarista, em pregunto si hi deu haver alguna Medea amb ressò públic en aquest món a qui un avessat Eurípides no li pogués treure els draps bruts. Jo crec que, desgraciadament, ens costaria molt de trobar-la.
Efectivament! Els drames grecs són, en definitiva, crònica rosa ben escrita. Però no postulen ni donen lliçons vitals.
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio