sábado, 11 de septiembre de 2010

De pares i fills, a propòsit d'una pel·lícula d'en Tim Burton

Fa gairebé un any de la meva darrera entrada en aquest bloc. Sí, jo, amb això del bloc, funciono per impulsos, com en moltes altres coses de les que faig. Durant aquest any, d'altres activitats més o menys mediàtiques han copsat el meu interès i el meu temps, deixant el bloc gairebé abandonat, i tan abandonat el tenia que, fins i tot, avui he descobert que hi havia una funció anti-spam activada i que alguns comentaris que lectors havien deixat a entrades anteriors, s'havien quedat dormint el somni dels justos immersos entre anuncis-spam de tota mena i condició.

Rellegint alguna de les entrades d'ara fa un any, he topat amb la que vaig escriure a propòsit de la pel·lícula coprouduïda per en Wim Wenders "City of Angels", i desseguida m'ha vingut a la punta dels dits l'ànsia d'escriure arran d'una altra pel·lícula, també ja antiga, i també revisitada per televisió l'altra nit, que em va fer venir unes quantes coses al cap mentre la mirava que les vull explicar aquí.

Era dijous al vespre i, entaxonat al sofà després de sopar, començava pel C33 una pel·lícula d'en Tim Burton. A mi en Burton sempre m'ha agradat, i ha estat un dels pocs que ha aconseguit fer-me emocionar més d'una vegada...sense anar més lluny, aquest agost quan vaig fer veure als meus fills Eduardo Manostijeras i, en acabar la reproducció, em vaig sorprendre amb els ulls mig plorosos (per a sorpresa dels meus fills!), igual que la primera vegada que l'havia vist, fa molts anys, quan des d'aleshores em vaig quedar profundament enamorat de la Winona Ryder, vestida amb aquell vestit blanc abraçant l'Edward... enamorament que va minvar en el moment que la Ryder va començar a protagonitzar altres pel·lícules molt més "reals", filmada per les càmeres de vigilància d'un centre comercial mentre es deixava portar per la seva adicció cleptòmana.

Però tornem al que deia: la pel·lícula a la que em vaig enganxar dijous era Big Fish, de la qual al seu moment no havia sentit gaire més que males crítiques, però que fa temps, aquella mateixa amiga cinèfil·la a la que també havia agradat City of Angels, i seguidora de totes les pel·lícules d'en Burton, em va dir que fins i tot Big Fish li havia agradat.

Amb una certa prevenció, però, em vaig disposar a veure la pel·lícula, i m'hi vaig enganxar. No sé que tenen les pel·lícules d'en Burton que desseguida m'enganxen, i potser és alguna cosa genètica, perquè pel·lícula d'en Burton que poso als meus fills, pel·lícula que els deixa embaucats, ja sigui Eduardo Manostijeras, ja sigui Bitelchus, ja sigui la versió burtoniana de Charlie i la Fàbrica de Xocolata.

Big Fish diu moltes coses, però si m'he de quedar amb una, em quedo amb el retrat de la relació pare-fill: la descreença del fill davant les fantasies del pare, bé, de les que ell suposa que són fantasies i que, al final, veu com el món de la fantasia esdevé molt més cert del que ell es pensava.

I mentre mirava la pel·lícula, no deixava de passar-me pel cap la meva realitat de pare, les dificultats en la relació amb els fills que van creixent (i que, després de més d'un mes de vacances amb ells, vivint frec a frec les 24 hores del dia -llevat de les que dormen- són entrebancs encara molt més amplificats), les darreres discusions i trifulques amb el meu fill gran d'aquell mateix matí o de la nit d'abans...I, alhora, em preguntava a mi mateix si, quan jo fós gran, els meus fills també pensarien, com a la pel·lícula, que el seu pare era un ésser estrany del que no en sabien massa, perquè, fet i fet, que sé jo ara per ara de la vida dels meus pares, de la seva joventut, del com eren i pensaven quan jo era petit, de si ells també van patir les meves erupcions de caràcter igual que ara jo pateixo les dels meus fills? Sí, li hauria de preguntar a ma mare sobre tot això...

Ara bé, tot plegat, serà veritat en això de les relacions entre pares i fills allò que sonava en alguna cançó de que sempre es repeteix la mateixa història? Què dificil és això de la paternitat!




Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya de Creative Commons

1 comentarios:

A las 15/9/10 , Anonymous Anónimo ha dicho...

A mi em va apassionar Big Fish. L'Albert Finney està meravellós i deliciós. Les pelis del Burton agraden a aquells que, per sort, encara no hem madurat del tot. O millor encara: aquells que voldríem no haver madurat. Per això poden captivar als nens que tenen la sort de tenir pares que els hi posen. Les seves obres tenen fantasia i creuen en la fantasia... Odien la realitat, els convencionalismes, les rutines...
Hi ha un subjecte més fantasiós que encara m'agrada més perquè juga amb la indefinició i suprimeix la línia que suposadament hi ha entre els bojos i els "sans". Totes les seves pelis m'enganxen i em passo dies recordant-les. Les del Terry Gilliam. L'última que he vist em va meravellar: The Imaginarium of Doctor Parnassus. Però de tant en tant tinc la necessitat de veure Les aventures del Baró de Munchausen, El Rei Pescador, Brazil, Els germans Grimm o fins i tot Dotze monos.
Ara espero que pugui acabar d'una vegada The man who killed Don Quixote, amb en Robert Duvall fent de Don Quijote.
Per cert hi ha una vella peli del Gene Hackman -Mi padre es un extraño- que aborda amb certa crueltat realista la relació pari i fill amb el pas dels anys.

 

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

Enlaces a esta entrada:

Crear un enlace

<< Página principal