sábado, 8 de enero de 2011

En Màrius Serra, al diari ARA d'avui: després de la mort d'en Llullu, "ara tot és més fàcil, quina merda"

Al suplement "Criatures" del diari ARA d'avui dissabte 8 de gener, entrevisten en Màrius Serra. En Màrius explica la mort del seu fill Llullu, el sentiment envers la mateixa, la reacció de la seva altra filla, petits detalls de com ho va afrontar la família... A vosaltres no sé que us passarà, però a mi se m'ha posat la pell de gallina i se m'ha fet un nus a la gola. Us la transcric, perquè no està en la web, i ho faig sabent que segurament contravinc alguns drets de propietat intel·lectual, però crec que val la pena compartir-la:


Màrius Serra
“Ara tot és més fàcil, quina merda”
Màrius Serra és escriptor, enigmista, autor de Verbàlia 2.0 i pare de la Carla (15) i del Lluís, que patia una paràlisi cerebral severa i va morir l’estiu del 2009, als nou anys. Viuen a Horta, el seu barri, en una casa on solia mandrejar un gran conill australià que ara és enterrat al pati.
FRANCESC ORTEU


El Llullu va morir al bar La Vitamínica d’Horta, on esmorzo cada matí des de fa vint anys. Cada dia m’assec a la mateixa taula. Allà va morir.

I aquest matí també hi has esmorzat?
Sí. Em va costar tornar-hi, però vaig fer el cor fort. Havíem quedat amb gent que havia organitzat el concert solidari i va patir una aturada respiratòria. Va morir als braços de sa mare. Millor així que en un ambient mèdic, envoltats de senyors amb bata.

Malauradament, era un final imaginable.
Les seves pluridiscapacitats comportaven problemes de mobilitat, respiratoris i de tota mena. Sabíem que la seva esperança de vida era menor, però pel fet d’estar anunciat no deixa de ser un malson. Va ser el pitjor moment de la meva vida.

Ho dius i, de seguit, em tornes a somriure.
És el final d’una història, però passa que, acte seguit, s’obre el gran miracle que és el record.

Has vist morir un fill i has vist com una filla veia morir un germà.
La Carla era qui tenia la màxima connexió amb el Lluís. Fa anys, quan ella era petita, es va crear una situ- ació que ens va preocupar perquè va començar a dir que el Llullu i ella parlaven. D’entrada, vam creure que allò havia creat una mena d’amic imaginari. De fet, a casa sempre havíem donat al Llullu una presència que realment ell no tenia. Dèiem que pensava tal cosa o en deia tal altra, com una broma. Però la nena ho va començar a afirmar. Llavors vaig recórrer a la teoria literària.

Què li vas explicar?
La diferència entre un conte i una història. Jo no he estat mai d’explicar contes i, en canvi, la Carla sempre em demanava històries.

Vols dir històries reals?
A la Carla li encantava que li expliquessis una vegada i una altra què li va passar un cop que la vam dur al metge o el dia que l’àvia va dir una inconveniència. Sempre em demanava històries que protagonit- zés ella o gent que ella conegués.

Ja ho entenc.
Li vaig dir: ara tu no estàs fent una història, sinó un conte. En el teu conte el Llullu parla. Però en les nostres històries, el Llullu no parla.

Ella era al bar, aquell dia?
No. Era de colònies, a les Terres de l’Ebre. L’endemà m’hi va acompanyar el meu cunyat perquè no em veia amb cor de conduir. Vam arribar a primera hora i va quedar desconcertada. Vam anar a parlar a una sala i li vaig dir: mira, es tracta del Lluís. Aquest cop l’ha feta molt grossa. Una altra vegada és a l’hospital?, em va preguntar ella. No, més grossa. Però què passa, papa? Mira, el Llullu ha mort.

No va dir res?
Tenim una educació emotiva deformada pel cinema i la televisió, en què sovinteja el melodrama. Jo no sabia si abraçar-la i, abans que em decidís, la Clara em va dir una cosa que no oblidaré mai: papa, puc anar a acabar d’esmorzar?

Esclar.
Em vaig quedar glaçat. Sí, sí, vés a esmorzar, li vaig dir. Em va semblar una manera fantàstica d’entendre que la vida havia de continuar.

I com va continuar?
Els dies posteriors a la mort sempre estan carre- gats de ritus i de gent. En dos dies em van fer més abraçades de les que m’han fet en tota la vida. Però va coincidir que teníem bitllets per anar-nos-en, aquell dilluns, a les Canàries. La tarda de diumenge, quan ja havia acabat tot, en vam parlar i vam decidir marxar. Va ser un encert. Vam passar un mes absolu- tament zombis, en un entorn de biquinis i caipirinhes.

Quina situació més estranya.


Vam començar a experimentar una paradoxa extraordinària que encara patim avui i que explica l’experiència de viure amb el Llullu. Ho resumeixo així: ara tot és més fàcil, quina merda.



Creative Commons License